Quan em mires

M'agrada quan em mires, i entre els rampells de la ignorància m'amago sota les portes dels teus dits. Respiro l'escalfor de les teves carícies, i mentre em perdo en les turbolpencies del teu mar de petons, m'abraces ben fort. Si us plau, avui NO EM DEIXIS ANAR!

M'acompanyes?

Obra'm la porta, canta'm la teva veritat, acarona'm amb la teva innocència, confia en els meus llavis. Descriu-me la teva mirada, explica'm la història dels meus pits, compleix els meus desitjos. Aquesta nit vull figur d'aquest món.

Bogeria

M'acaronava l'aire amarg del seu odi, el foc ardent que encenien les seves llàgrimes quan enmig del malson dels dies buits cridaven socors. Les seves ganes de sortir corrents, la histèria que li provocava el pas de les hores, la impotència de saber que aquella situació se li escapava de les mans i la impaciència per voler tornar a somriure. Potser s'aferrava a la paret de l'oblid, a ofegar els seus somnis en un got d'aigua cada vegada que sentia una carícia a la galta, un petit brot d'esperança. Jo la mirava, en silenci, silenciava la meva por, la meva ràbia, els meus fracassos d'intentar obrir-li la porta. Em rebutjava perquè ja era massa tard, perquè els murs de la bogeria li havien apagat completament la llum dels ulls.

Les coses no sempre són el que semblen, i en aquest cas, fins i tot jo m'he equivocat. Vivia amb l'esperança que algun dia pogués demostrar-me a mi mateixa que la força és el que ens fa vius. Suposo que també m'equivocava. No els culpo, ells no ho entenen, i crec que jo tampoc, però necessito saber que tot anirà bé. Riures, abraçades, o mirades de compenetració era el que abans em feia saltar corrents del llit sabent que un nou dia m'esperava i jo era feliç. Últimament ja no salto, i el terme feliç ha desaparegut del meu diccionari. Necessito somriure, però sóc incapaç, ja no em queden forces. Tinc por.

Plou

Plou. Plouen records, plouen mirades, plouen ganes de cridar. Plouen somnis que cauen des de ben amunt, i de sobte impacten contra el terra. Plou esperança, la sensació d'estar vivint en una cova, i poc a poc l'aigua la va inundant. Plouen il·lusions que algún dia van quedar incrustades dins la meva ment, tènues, insegures. Plou el temps que es despren de les hores i lliure se'n va en silenci. Plouen llàgrimes que entre la histèria es van amagar darrere la meva pell. Avui plou, qui sap si demà surtirà el Sol.

No sé quien soy, o lo sabía pero se me ha olvidado. Ya no recuerdo la forma en que sonreía y esa pequeña luz que salía de mis adentros me abrazaba. Siento como si todo mi pasado fuera otra vida, como si esta nueva etapa me estuviera alejando de todo lo que un día deseé ser. He olvidado la forma en que me cogías la mano, y yo entre tus miradas intentaba entenderte. Tu solías acariciarme y yo te comía a besos. Creo que ya no recuerdo ni el olor de tus susurros, ni la brisa de tus brazos, ni el aliento de tus poros. Ni siquiera soy capaz de recordar la melodía de dibujaban tus palabras. Ya no soy capaz ni de sacarte de quicio, supongo que ya no me escuchas. Solo trato de entender qué es lo que hice mal.

PÀNIC

Va mirar al cel i li va preguntar: Per què? Per què m'ho fas això? Se sentia traicionat, mentit, i realment no entenia el sentit de les coses. S'havia perdut i no trobava el camí per tornar a casa. Tot era fosc, i el fred començava a preocupar-lo. No tenia uns braços que l'abracessin, ni una mà a qui recòrrer, ni uns ulls a qui mirar per cridar socors, només era capaç de quedar-se al seu llit tremolant de por i esperant que aquell infern acabés algún dia, creuant els dits i resant perquè la sort li somrigués. Les hores del rellotge li patinaven per la cara com si fossin l'única cosa important. Els miralls reflexaven les llàgrimes que arrossegaven els seus ulls, mentre s'acaronava les galtes repetint-se: tranquil, no passa res.

Somnis inoportuns

Ahir se'n va anar a dormir a l'hora de sempre. El seu cap estava fet un embolic. No sabia què pensar, no sabia què creure. No sabia què fer. Tenia tanta por que no podia reaccionar. El seu somriure s'anava apagant per moments, la seva mirada evitava qualsevol tipus de contacte, s'estava aïllant del món, i no hi havia cosa que li espantés més que el fet de no poder controlar aquella situació. Tenia la sensació que tots aquells que sempre l'havien estimat s'allunyaven, decidien marxar, però ella, atrapada en el temps i sentada en una cadira no es podia ni tan sols aixecar. No tenia forces, ni energia, només pensava: NO PUC MÉS.
El despertador va sonar, i per sort al mirar-se al mirall va descobrir que només havia estat un malson, perquè aquell cor dibuixat al vidre entel·lat del lavabo, demostrava que l'Albert li tornava a recordar, com cada matí, que l'estimava.

A contracorrent

Estic farta de ficar-me per carrerons sense sortida que sé perfectament que no porten enlloc. Sóc idiota, ho reconec. Tinc la sensació que em trobo en mig d'una escena surrealista, i tinc por, perquè no sé com sortir-hi. M'he tornat feble, petita. Imatges que em regiren l'estómac fan que tingui ganes de sortir corrents perquè no vull seguir amb aquesta situació insostenible. Tinc massa clar que jo així no puc seguir, NO PUC! Miro al meu voltant i me n'adono que el temps passa per tothom, menys per mi. Estic atrapada i no avanço, no em moc, ni tan sols retrocedeixo. M'aferro a esperances absurdes, sense sentit, i tot i que sóc conscient que així no puc continuar, sóc incapaç de despertar-me.

Vell record

I tornar-te a tenir a prop meu. Aquest és el meu malson. La meva por desperta sabent que et puc tornar a perdre. Aquell adéu, tant fred com el gel, aquell suspir d'incertesa, la teva mà sobre la meva. Amb prou feines recordo el gust dels teus llavis. El teu record s'ha esfumat. I ara tinc por de reviure aquella dolça bogeria. Trobo a faltar trobar-me entre els teus braços quan em sentia feble. Trobo a faltar l'escalfor de les teves paraules els dies de pluja. Trobo a faltar les teves carícies quan amb els teus petons em tornaves boja. Em costa no tenir al meu costat el teu somriure, el teu optimisme, les teves ganes de viure. Sense adonar-me'n ja no hi ets.

Contruint un nou món

Porta a la mà una nova sensació, que no la deixa parar de somriure. Dins seu se sent plena de llum, és com si la foscor s'hagués amagat sota els recons del passat. Escolta una melodia desconeguda, sincera, profunda, no sap pèrquè però el seu camí està canviant. Se sent la més afortunada. Els seus somnis estan sent conduits per màgia, pura màgia que li recorda que la vida és tan fàcil. Noves il·lusions, pensaments, emocions, experiències, oportunitats, està construint un nou món que està canviant la seva realitat. Ningú l'entén, però a ella li és igual.

Deliri inconscient

Tantes nits m'havia quedat en vetlla, mirant per la finestra, pensant en impossibles que mai apareixerien a la meva realitat distorsionada. Comptava les passes del camí del temps que em portarien a la bogeria absoluta. Quants moments havia esperat aquella sensació repugnant a la panxa? Tot per intentar produir alguna cosa semblant a un somriure infeliç, mentre cada dia em tancava més i més en aquell malson tridimensional carregat d'odi i d'il·lusions trepitjades.
Celebrava el moment en que em mirava al mirall i me'n adonava que tota aquella gran fantasia era el que estava vivint dia a dia. Que aquell conte on em trobava atrapada s'havia convertit en la meva delirant rutina. Potser si que somiava massa, però somiar és gratis, i jo no estava per gastar energies inútils en realitzar esforços que segurament acabarien com tots els meus somnis, llançats per algun carreró sense sortida. Aquella nervis, aquells maleïts nervis podien amb mi.
Ho sé, vaig confondre la ràbia amb la malaltia, i així va ser. No ho vaig poder suportar més.

Vivia amb ella

La tenia. La tenia entre les seves mans clavada com una espina. Ho sabia, no se la treuria mai de sobre. La portava a dins desde sempre. Havia estat amb ell en tots els moments de la seva vida, tant en els bons, com en els dolents. Sempre havia estat present en cada paraula, sentiment, o decisió. L'havia acompanyat durant mil nits interminables, amagat entre els llençols, esperant que la solució se li aparegués davant dels seus ulls i amb un fort crit de guerra fes fora tots els seus mal de caps. Havia estat al seu costat quan havia sentit tristesa, ràbia, impotència, felicitat, nervis...
Suposu que formava part d'ell, era una manera de viure, i sense ella no podia seguir. Estava acostumat a tenir-la sempre a prop. La tocava, la sentia, la mirava fixament als ulls i li deia, deixa'm en pau, però ella mai reaccionava, encara s'aferrava més als seus pensament, sense deixar-lo respirar. L'agobiava fins l'extrem de anul·lar els seus actes.
Sí. Ell no era tant diferent de qualsevol altre persona. Vivia dia a dia amb POR.

Res és complicat

- Es la primera vegada que et miro als ulls - Va dir ella.
- I què hi veus? - Va susurrar-li ell.
- No ho sé. No hi veig res, però és que...
- Que?! - Va dir ell amb impaciència.
- No res. - Va afirmar ella vergonyosa.
- Segur que no m'ho vols dir?
- No és res, de veritat. No li donis més importància.
Ell la va acaronar suaument, se li va acostar encara més i mirant-la fixament als ulls, li va repetir:
- Què hi veus ara?
- Jaume... és massa complicat... - Va ressentir ella.
- Res és complicat si trobes la manera d'expressar-ho. - Li va explicar ell.
- Tot es pot expressar? - Va preguntar ella.
- Sí. - Va dir-li ell somrient.
En aquell moment ella se li va acostar i quan els seus llavis eren a punt de juntar-se li va susurrar:
- Doncs aquí tens el que em passa.
Ell va somriure i tot mirant-la als ulls li va regalar el petó més tendre.

Fent l'idiota

I tot d'una la va veure. No era més guapa que una altra, ni més rica, ni tant sols vestia millor, simplement tenia aquells ulls marrons clavats dins seu. Somiava amb acariciar-li els cabells rissats com les ones del mar, amb tenir-la entre els seus braços, amb poder-li dir que l'estimava a cada instant.
Somnis, simplement eren somnis. Il·lusions que el desfeien quan despertava i se n'adonava que seguia sortint a les 7 i mitja de casa, que seguia comprant el pa al mateix forn, que seguia portant aquella jaqueta vermella, i que seguia sense saber que ell existia.
No li importava, perquè ell seguia sentint el mateix. Aquell somriure innocent, la mirada plena d'esperança pròpia d'una noia de 19 anys, aquells llavis carnosos preparats per ser besats, però sobretot la bogeria d'una jove a punt d'explotar.
La llum va canviar de color quan ella, se li va acostar lentament i li va dir: T'ESTIMO.

Malson inoportú

Em xoco amb el present adonant-me que desgraciadament hi ha coses que no han canviat tant. La por es filtra per la meva pell, produint-me aquells calfreds que pensava tenir superats. I ara què? - Em pregunto mil cops. Ni tant sols estic segura d'estar fent el correcte. Fràgil, així és com sóc. Un pensament obscur, una sensació estranya, una mala companyia això és el que és. Realment no em sento bé. Torno a somiar amb aquell passadís. Mai l'he volgut creuar. I ara tinc por de tornar-hi quan ja feia temps que hi havia sortit. La meva harmonia es distorsiona amb el soroll infernal d'aquell malson. Les olor m'envaeixen per dins fent-me cridar! VULL SORTIR D'AQUÍ!

Ell va arribar

Va travessar el carrer sense mirar. Llegia el llibre Camps de maduixes de Jordi Serra. Sentia dins seu que poc a poc alguna cosa començava a canviar. La seva manera de pensar, de veure la realitat, de somiar, de desitjar, fins i tot de crear. La flama que portava al seu interior començava a sortir lentament com si estigués patint alguna espècie de metamorfosis. Sabia que valia pel que feia. Estava tant segur d'ell mateix que ni tant sols es va plantejar la possibilitat de poder fracassar. Per ell, era un simple SÍ. Aquella manera de caminar mirant a tothom als ulls sense por a ser rebutjat, perquè si es queia, es tornava a aixecar. Gairebé sense adonar-se havia aconseguit el seu gran somni.

Creus en mi?

Sembla impossible arribar a pensar que d'una cosa tant petita es pot arribar a formar un nou món. M'il·luminava la seva manera de ser, les ganes que tenia que tot funcionés. La il·lusió amb la que realitzava cada pas tant espontàni. Ni tant sols m'havia plantejat que havia la Rita havia de lluitar tant per aconseguir que algú l'escoltés, li digués: JO CREC EN TU.
Una dona, alta, morena amb una realitat tant gran com l'Univers, però amb la vitalitat més aviat d'una formiga, la Montse, se li va acostar. Estava tant acostumada a fer sempre el que s'havia de fer, que es creia que era l'única possibilitat. La Rita, intentava mostrar-li una altra cara de la vida, on els somnis SEMPRE es podien fer realitat, i on les emocions eren les protagonistes.
La Montse no va ser capaç d'entendre la manera de viure de la Rita, i la va perdre. Ella intentava que la Rita fos algú que ella no volia ser. Però la Rita, tant innocent com sempre la va mirar als ulls i li va dir: T'estimo com una mare, em tindràs sempre al teu costat, i podràs comptar amb mi en tot moment, però necessito marxar d'aquí i viure tal i com sóc. Seguidament, va agafar una vella motxilla que tenia i va marxar de casa.

Realitat o ficció?

Era un noia feliç. Sense complexes, rencors, secrets o odi. Tenia amor per tots els que l'envoltaven, i també pors, però qui no en té? Tant sols volia trobar l'amor. No li agradaven les falses esperances amagades sota màscares culpables pendents de sentencia. Era tant senzill com trobar un noi correcte que per fi l'acabés d'omplir del tot.
La veritat, és que va tenir varis candidats entre les seves mans. Uns eren massa, altres tant poc, n'hi havia que no volien comprometre's, i també que només volien fotre. No esperava res a canvi, tant sols aquella persona que amb una sola mirada li pogués dir tot. Que amb aquell somriure innocent fos capaç de regalar-li el cel. I que amb un sol petó li entregués un nou mon, el mon que tantes hores havia esperat veient passar les agulles del rellotge, sentint els segons com si fossin part dels batecs del seu cor. Tota la seva realitat s'havia fixat en trobar-lo. Qui era? On podia ser? Quan el coneixeria? Tindrà germans? Quins seran els seus hobbies? Aquelles preguntes l'atormentaven sense saber per què.
Un dia qualsevol, anava caminant pel carrer mentre el seu mp3 estava reproduint: I just called to say I love you de Stevie Wonder. De sobte, un noi alt, atractiu, amb cara d'innocent, i amb els ulls que expressaven esperança, se li va acostar i li va dir:
- Perdona, se t'ha caigut aquesta llibreta.
- Moltes gràcies. - Va dir ella avergonyida i roja.
- La cançó que estàs escoltant és... - Li va dir ell amb un somriure.
- Sí! - Va respondre ella emocionada.
- Em dic Albert.
- Ho sé. Jo em dic Georgina.
- Ho saps? - Va senyalar ell desconcertat.
- Sí, et conec de fa temps, però tu no ho sabies. - Va afegir la Georgina intentant salvar la situació.
Tots dos es van quedar en silenci durant uns segons, però el gel el va trencar l'Albert quan tot animat va proposar:
- Va! Et convido a prendre alguna cosa i m'ensenyes què contè aquesta llibreta, què et sembla?
- Que si tu m'ensenyes com t'ho fas perquè t'hagi de dir que sí, jo t'ensenyaré la meva llibreta.
Es van mirar, ell va riure amb aquella cara de: "m'agrades" i ella va somriure mostrant-li: "per fi t'he trobat".

Entre l'espasa i la paret

Entre conceptes que confonen, dubtosos de si són els correctes. Es trobava entre l'espasa i la paret. La seva consciència li obligava a fer el que era fàcil. Però la seva bogeria pròpia d'una adolescent li demanava a crits que fes realitat el seu somni. La por podia amb ella, sempre ho havia fet. S'aterroritzava només de pensar que s'havia d'enfrontar al món, però en algún moment ho hauria de fer, no? Va agafar aire, va armar-se de valor, va dir-se a si mateixa: Va! Que ho pots fer! Confiava en ella i aquest cop estava decidida a dir-li. Així que va creuar aquella porta que tants mals de cap li havia portat, i allà el tenia, davant del seus ulls. El va mirar fixament i amb un to innocent i morta de vergonya li va dir suaument: mmm... Perdona, ja tornaré en un altre moment (es tanca la porta de cop).

Passió oculta

Va clavar la mirada en ell, ferme, meticulosa. Ni tant sols havia tingut temps a perpellejar, les seves distraccions se les havia emportat alguna cosa molt més forta que el vent del nord. Només pensava en ell. Es va acostar cuidadosament sense gosar fer el mínim soroll. Ja era massa tard, s'havia enamorat. Com un imán els seus cossos es van acostar sense perdre ni un moment de vista els seus ulls brillants, radiants, encesos per una passió oculta. La distància entre els seus llavis disminuïa per moments. Les seves mans anaven emprenent contacte acariciant-se mútuament. En les seves ments hi havia la mateixa intenció i a la vegada el mateix desitg. Els seus llavis es van fusionar en un sol petó entre mig d'un gran piromusical d'emocions on les pessigolles a la panxa havien estat les protagonistes, els nervis s'havien mantingut a flor de pell, i on un amor tant pur s'havia consumit.

Refugiant-me

I és que ens el fons tot sembla tant senzill com arribar a casa i escalfar una mica d'aigua per prendre un té. Agafar la tassa amb les dues mans com si l'escalfor que et produeix fos l'únic tresor del moment.Agafar aquella manta tant vella i posar-te-la per sobre les cames, mentre les reculls en aquella cadira mig atrotinada. I mentre aquets petits plaers et fan sentir millor, mires per la finestra com les gotes de pluja esquitxen el vidre i com la gent, refuagiant les seves vides sota mil paraigües de colors, es mullen el baix dels pantalons.

Abisme

Ahir me'l vaig trobar. Amb un to insegur em va dir que havia de marxar, que tenia pressa. Ni tant sols em va donar temps a preguntar-li com estava la Laura. Em va preocupar. El seu silenci penetrant, la cara petrificada com si hagués vist un fantasma, la mirada perduda buscant un suport en mig del no res, el caminar tant ràpid intentant fugir de la realitat. Abans que em pogués adonar havia desaparegut. Vaig tornar a casa donant-hi mil voltes i intentant trobar una explicació racional a aquella trobada tant misteriosa. Però jo era allà, i no havia vist res estrany. Vaig tenir l'impuls d'agafar el telèfon i intentar esbrinar què passava, però no vaig ser capaç. Potser m'espantava la realitat? Potser havia estat una mica paranoica, no? Sí, segurament seria això. Hauria tingut un mal dia i prou, no calia donar-li més voltes. Me'n vaig anar al llit confiada que tot estava bé. Però vaig rebre una trucada a les 3 i mitja de la matinada. No em podia creure el que la Laura m'estava dient... En Pol s'havia suïcidat!

Explosió de llum

Surt al carrer, com sempre suspesa en el no res entre la seva gran atmòsfera que la separa del món. AVUI ESTÀ CONTENTA. S'ha despertat aquest matí sentint que avui es volia menjar el món. Olorant aquella frescor a un nou dia, a una vida nova, a un canvi tant esperat. Sí, la seva vida ha donat un gir de 360º. És com si una llum li esclatés a la cara i no la deixés parar de somriure. Es fixa en tot el que veu, mira a tothom i li diu aquell: BON DIA! Amb la cara d'idiota quan tens aquella persona especial ficada al cap, sense que pugui sortir. És feliç i es mor per ell. Les seves filosofies, pensaments, creences, il·lusions, llibertats, obligacions o necessitats, ara només són ell.
El mòbil li sona i desitja amb totes les seves forces que sigui la seva veu la que senti al despenjar. I els seus desitjos es fan realitat quan sent un: HOLA PRECIOSA!

Postal de benvinguda

Tècnicament, ni tant sols estic segura de què sóc. Sóc alta i baixa, prima i grassa, tonta i llesta, optimista i pessimista, dramàtica i cómica, estúpida i més estúpida, però és com fer-se les típiques preguntes de: Què faig aquí? Què arribaré a ser? Qui sóc? Perquè sóc així? La veritat, tot em sembla una de sola, i aquesta és: Crec en mi mateix?
Què seria de la vida si simplement fos com les agulles d'un rellotge movent-se rígida i metòdicament? Sense les aventures, commocions, sentiments, emocions, crits, o sense les oportunitats, aquelles que són escasses, directes, específiques de moment, lloc i temps, però per suposat, són individualitzades. Tothom té la seva oportunitat amagada sota alguna casualitat de la vida. Casualitat que et porta al desastre o a la victòria, però no deixa de ser una elecció més.
Tota la meva vida he cregut que les coses eren tant fàcil com: SÍ o NO. però com tot, la gravetat també és transversal.