Refugiant-me

I és que ens el fons tot sembla tant senzill com arribar a casa i escalfar una mica d'aigua per prendre un té. Agafar la tassa amb les dues mans com si l'escalfor que et produeix fos l'únic tresor del moment.Agafar aquella manta tant vella i posar-te-la per sobre les cames, mentre les reculls en aquella cadira mig atrotinada. I mentre aquets petits plaers et fan sentir millor, mires per la finestra com les gotes de pluja esquitxen el vidre i com la gent, refuagiant les seves vides sota mil paraigües de colors, es mullen el baix dels pantalons.

Abisme

Ahir me'l vaig trobar. Amb un to insegur em va dir que havia de marxar, que tenia pressa. Ni tant sols em va donar temps a preguntar-li com estava la Laura. Em va preocupar. El seu silenci penetrant, la cara petrificada com si hagués vist un fantasma, la mirada perduda buscant un suport en mig del no res, el caminar tant ràpid intentant fugir de la realitat. Abans que em pogués adonar havia desaparegut. Vaig tornar a casa donant-hi mil voltes i intentant trobar una explicació racional a aquella trobada tant misteriosa. Però jo era allà, i no havia vist res estrany. Vaig tenir l'impuls d'agafar el telèfon i intentar esbrinar què passava, però no vaig ser capaç. Potser m'espantava la realitat? Potser havia estat una mica paranoica, no? Sí, segurament seria això. Hauria tingut un mal dia i prou, no calia donar-li més voltes. Me'n vaig anar al llit confiada que tot estava bé. Però vaig rebre una trucada a les 3 i mitja de la matinada. No em podia creure el que la Laura m'estava dient... En Pol s'havia suïcidat!

Explosió de llum

Surt al carrer, com sempre suspesa en el no res entre la seva gran atmòsfera que la separa del món. AVUI ESTÀ CONTENTA. S'ha despertat aquest matí sentint que avui es volia menjar el món. Olorant aquella frescor a un nou dia, a una vida nova, a un canvi tant esperat. Sí, la seva vida ha donat un gir de 360º. És com si una llum li esclatés a la cara i no la deixés parar de somriure. Es fixa en tot el que veu, mira a tothom i li diu aquell: BON DIA! Amb la cara d'idiota quan tens aquella persona especial ficada al cap, sense que pugui sortir. És feliç i es mor per ell. Les seves filosofies, pensaments, creences, il·lusions, llibertats, obligacions o necessitats, ara només són ell.
El mòbil li sona i desitja amb totes les seves forces que sigui la seva veu la que senti al despenjar. I els seus desitjos es fan realitat quan sent un: HOLA PRECIOSA!

Postal de benvinguda

Tècnicament, ni tant sols estic segura de què sóc. Sóc alta i baixa, prima i grassa, tonta i llesta, optimista i pessimista, dramàtica i cómica, estúpida i més estúpida, però és com fer-se les típiques preguntes de: Què faig aquí? Què arribaré a ser? Qui sóc? Perquè sóc així? La veritat, tot em sembla una de sola, i aquesta és: Crec en mi mateix?
Què seria de la vida si simplement fos com les agulles d'un rellotge movent-se rígida i metòdicament? Sense les aventures, commocions, sentiments, emocions, crits, o sense les oportunitats, aquelles que són escasses, directes, específiques de moment, lloc i temps, però per suposat, són individualitzades. Tothom té la seva oportunitat amagada sota alguna casualitat de la vida. Casualitat que et porta al desastre o a la victòria, però no deixa de ser una elecció més.
Tota la meva vida he cregut que les coses eren tant fàcil com: SÍ o NO. però com tot, la gravetat també és transversal.