Irracional

No m'agrada posar-me a plorar cada vegada que rebo notícies teves, ni tenir ganes d'arrencar-te aquesta màscara que portes quan estàs amb mi. Creu-me que no em diverteix gens mantenir aquesta distància que proposes sense ni tan sols consultar-me si em sembla bé. No entenc què vols, què pretens o què esperes que faci. Saps que MAI t'he demanat res, però ara t'ho demano: SISPLAU, PARA. Para, perquè m'estic espantant molt. No suportaria la idea de perdre't, i em fa molt de mal pensar que he de creure en el que sento, perquè cada vegada et sento més lluny.

- Suposo que és estrany.
- Estrany?! (Sorpresa) Home... Doncs sí...
- No pretenia incomodar-te... És només que...
- (Interromp) No m'has de donar explicacions de cap mena. Ni sentir-te malament per això, però entén que m'hagi sorprès.
- Sí, tens raó, però de debó que en cap moment la meva intenció ha estat molestar-te.
- Para de donar-hi voltes! Assumpte resolt. Canviem de tema! A veure, com et van les coses?
- Bé! (Se sent incómode)
- Només bé?
- Bé, no sé si només, però van bé! (Més incòmode)
- Què m'amagues?
- Com que què t'amago? No t'amago res!
- Ara m'estàs espantant!
- Vols parar! Estic bé i punt! Quina discussió més estúpida!
- És que et noto rara, i aquest bé...
- Vale, PROU! Estàs paranoica! La setmana passada igual! Tot el que em passa és que estic cansada, cosa molt normal en qualsevol persona, no creus?
- Tu no ets d'aquestes.
- Ah, no? I com sóc segons l'experta?
- Doncs forta, valenta, atrevida. Si estàs cansada ho dius i punt, no ho amagues.
- La mare que et va parir! Vols parar, sisplau! Estic cansada perquè he d'aguantar que et preocupis per mi sense poder donar-te ni tan sols un petó per agrair-t'ho, i estic així d'irritable perquè només t'interesses per mi quan estic a punt de tirar-me per la finestra. Contenta, o vols més informació?
- Què vol dir tot això?
- No t'ha quedat prou clar encara, que M'AGRADES! Cullons! T'ho puc dir més alt, però no més clar!
- M'ho estàs dient de debó?
- Et sembla que estigui fent broma?
- Bé, és que jo...
- Tu què? Ara ja pots dir-me el de sempre, que agraeixes la sinceritat, però que no vols més que una amistat, que està amb algú que...
- Calla! (La besa)

Por

Por. Por a no sentir que t'estimo, a que m'abracis i voler sortir corrents. Por a que els teus petons no siguin els únics que m'agradaria sentir, a no voler olorar el teu perfum cada matí, a amagar-me en mil excuses per no fer-te patir. Por a no ser jo quan estic amb tu, a refugiar-me en que les hores passin per no havere de mirar-te a la cara, perquè em fa por que els teus ulls arranquin el mantell de mentides que cobreix la meva veritat.
Em fa por que m'acaronis i que no es desperti res dins meu, m'aterra la idea que no siguis tu qui vull veure quan em llevo del llit. Em fa pànic dir-te que ja no sento el mateix per tu.

Hipocresia

- Hauries de començar a escriure alguna cosa.
- Però aquesta és la teva feina, no? Vull dir, per això et paguen.
- Ja... El que passa és que vaig molt de cul últimament.
- Clar! Pobret! Jo em rasco la patata durant tota la setmana, deu ser això, perquè sinó no entenc a què cony vé l'exigència de que he d'escriure jo alguna cosa...!
- Et noto un pèl enfadada.
- A mi...? Vols dir...?
- Bé, em sap greu, he de marxar, és que tinc moltes coses a fer. No és que em senti perdent el temps amb tu, perquè sé que faràs una gran feina.
- Una feina en la que després tu hi posaràs el teu nom, no?
- Bé, entent-ho, les coses són així.
- Què és el que he d'entendre exactament? Que tu sortiràs guanyant sense fotre ni brot i que a mi no se'm reconeixerà absolutament res de res perquè a ulls del món no sóc ningú? És això el que he d'entendre.
- Ui... Entrem en una dinàmica de la qual no en sortirem. Serà millor que marxi.
- I tant! Marxa! La gent deu estar impacient per ensenyar-te la feina que han fet per tu.
- Que vagi bé!
- Igualment! Cuida't! Ja ens veurem!

Respira

Camina. Respira. Saluda. Respira. Somriu. Respira. Atura't. Respira. Plora. Respira. Corre. Respira. Cau. Respira, respira, respira...

- Compartim moltes coses, és simplement que no sé si vull seguir amb tot això.
- Ara tens dubtes? Després de tot el que hem hagut de passar et planteges les coses? Una mica tard, no?
- És que no ho entens, jo...
- Tu? I jo? T'has parat a pensat un sol moment en mi? Jo també tinc por, saps? I per això no deixaré d'estimar-te ni de voler que m'acaronis les 24 hores del dia, i en canvi he d'acceptar veure't d'amagades a casa meva, només perquè el teu nòvio no ens pilli. T'has parat a pensar un sol moment com em sento?
- Ho sento! Si és que sóc un desastre! T'estic fent a tu, a ell i a mi. No és just! Per això crec que potser seria millor deixar-ho aquí. Parem de fer-nos més mal, dona'm un temps per pensar en tot plegat, només et demano això.
- De puta mare! (Agafa la seva jaqueta i s'aixeca de la cadira)
- On vas?
- Em pots fer un favor?
- Sí, és clar!
- No em truquis mai més. Si vols, ho acabem, però per sempre.
- No! Laura, espera!

15 de juliol. Dia de vacances. Un dia d'aquells on tothom creu que sortirà a comprar el pà i el diai pel matí, i amb una mica de sort després acabarà al sofà de casa mirant alguna peli mínimament entretinguda. Dia de sol. Un dia corrent. Fins a quin punt ens arriba a amenaçar la nostra rutina? Quan el televisor de cop i volta no funciona i ens quedem sense pla? O quan sents que el telèfon vibra i que una notícia esgarrifosa t'espera just a l'altra banda de l'auricular? Se sent igual la mort a través de l'altra banda del telèfon? Jo no recordo haver-la sentit, perquè no vaig tenir temps a reaccionar, simplement ella em va penetrar per tots els porus de la meva pell, i sense gairebé ni voler-ho entendre ja m'havia atravessat l'esquena unes cinc vegades. No sé si des d'aquell dia he tornat a ser la mateixa, crec que encara no puc pensar amb claredat. Suposo que no estava preparada per aquell moment. Diuen que és normal, sóc massa jove. I jo em pregunto: Hi ha algú plenament capacitat emocionalment per avordar una notícia com aquesta? Pot cap ésser humà entendre que de cop i volta el seu tiet s'ha matat en un accident de cotxe? Jo només sé que no és just!

Reflexió de mig matí

Amb quina lletra es comença a escriure? Raonem sobre l'importància de les nostres paraules? Dels efectes que causen en els altres? Potser és cert que penso massa, però a cas no se'm considera humana per tenir la capacitat de fer-ho? Em pregunto on queda l'espontaneïtat si la racionalitat se suposa que és el més important. Mai he sigut capaç de viure sense pensar per què, ni com, ni quan. Potser és cert que no hauria de fer-ho. O potser simplement ho faig, perquè mai m'he sabut desenvolupar prou bé. O potser sí, qui sap.
Tota la vida aprenem normes, conceptes teòrics, mil i una maneres de demanar perdó. Però algú ens ha ensenyat a equivocar-nos? A saber rectificar? A actuar amb el cor? A arriscar-nos? A no dir res en els moments on no tens paraules que pronunciar? A ESTIMAR? Algú pot ensenyar-te a estimar?
He malgastat masses hores de la meva vida intentant respondre'm aquestes preguntes i moltes altres, però se m'ha oblidat el més important: VIURE-LES. Potser les respotes només puc trobar-les pel camí.

L'habitació del silenci

Habitació petita, de records, sorda. Habitació adormida, tranquil·la, comença a desprendre un color d'aroma de canyella. Finestres que volen, tasses de cafè perdudes com si en el fons mai haguessin marxat d'aquell espai perdut, però encara viu. Habitació clara, tremolosa, poruga, esclava d'un passat que ja no li correspon. Habitació de paraules, de somnis, d'hores i hores cercant qui sap què. Habitació de nits en vetlla, però encara nits. Habitació de petons, de rampells, de falses carícies. De peus freds, de primaveres. Habitació d'ahir i d'avui. El futur no és més que l'hipòtesi d'un demà que mai arriba, d'un avui que mai viuràs, d'un temps que se t'escapa de les mans. La meva habitació és aquella que no es diu.

Qui sap...

De tant en tant intento no amagar el cap sota l'ala, que tot ho regira, que complica les coses. I que si tot se'n va a la merda? A cas algu s'ha dignat a escoltar-me? No crec que s'ho mereixin, pero jo tampoc. Si pretens somiar, nomes ho desitjaras. Per ser gran, has de pensar en gran. Potser no. Potser cal que rumiis alguna cosa que va molt mes enlla. Perque en el fons viure potser nomes es la sensacio d'estar viu. Qui sap...