L'habitació del silenci

Habitació petita, de records, sorda. Habitació adormida, tranquil·la, comença a desprendre un color d'aroma de canyella. Finestres que volen, tasses de cafè perdudes com si en el fons mai haguessin marxat d'aquell espai perdut, però encara viu. Habitació clara, tremolosa, poruga, esclava d'un passat que ja no li correspon. Habitació de paraules, de somnis, d'hores i hores cercant qui sap què. Habitació de nits en vetlla, però encara nits. Habitació de petons, de rampells, de falses carícies. De peus freds, de primaveres. Habitació d'ahir i d'avui. El futur no és més que l'hipòtesi d'un demà que mai arriba, d'un avui que mai viuràs, d'un temps que se t'escapa de les mans. La meva habitació és aquella que no es diu.

Qui sap...

De tant en tant intento no amagar el cap sota l'ala, que tot ho regira, que complica les coses. I que si tot se'n va a la merda? A cas algu s'ha dignat a escoltar-me? No crec que s'ho mereixin, pero jo tampoc. Si pretens somiar, nomes ho desitjaras. Per ser gran, has de pensar en gran. Potser no. Potser cal que rumiis alguna cosa que va molt mes enlla. Perque en el fons viure potser nomes es la sensacio d'estar viu. Qui sap...