Les coses no sempre són el que semblen, i en aquest cas, fins i tot jo m'he equivocat. Vivia amb l'esperança que algun dia pogués demostrar-me a mi mateixa que la força és el que ens fa vius. Suposo que també m'equivocava. No els culpo, ells no ho entenen, i crec que jo tampoc, però necessito saber que tot anirà bé. Riures, abraçades, o mirades de compenetració era el que abans em feia saltar corrents del llit sabent que un nou dia m'esperava i jo era feliç. Últimament ja no salto, i el terme feliç ha desaparegut del meu diccionari. Necessito somriure, però sóc incapaç, ja no em queden forces. Tinc por.

Plou

Plou. Plouen records, plouen mirades, plouen ganes de cridar. Plouen somnis que cauen des de ben amunt, i de sobte impacten contra el terra. Plou esperança, la sensació d'estar vivint en una cova, i poc a poc l'aigua la va inundant. Plouen il·lusions que algún dia van quedar incrustades dins la meva ment, tènues, insegures. Plou el temps que es despren de les hores i lliure se'n va en silenci. Plouen llàgrimes que entre la histèria es van amagar darrere la meva pell. Avui plou, qui sap si demà surtirà el Sol.