Fent l'idiota

I tot d'una la va veure. No era més guapa que una altra, ni més rica, ni tant sols vestia millor, simplement tenia aquells ulls marrons clavats dins seu. Somiava amb acariciar-li els cabells rissats com les ones del mar, amb tenir-la entre els seus braços, amb poder-li dir que l'estimava a cada instant.
Somnis, simplement eren somnis. Il·lusions que el desfeien quan despertava i se n'adonava que seguia sortint a les 7 i mitja de casa, que seguia comprant el pa al mateix forn, que seguia portant aquella jaqueta vermella, i que seguia sense saber que ell existia.
No li importava, perquè ell seguia sentint el mateix. Aquell somriure innocent, la mirada plena d'esperança pròpia d'una noia de 19 anys, aquells llavis carnosos preparats per ser besats, però sobretot la bogeria d'una jove a punt d'explotar.
La llum va canviar de color quan ella, se li va acostar lentament i li va dir: T'ESTIMO.

Malson inoportú

Em xoco amb el present adonant-me que desgraciadament hi ha coses que no han canviat tant. La por es filtra per la meva pell, produint-me aquells calfreds que pensava tenir superats. I ara què? - Em pregunto mil cops. Ni tant sols estic segura d'estar fent el correcte. Fràgil, així és com sóc. Un pensament obscur, una sensació estranya, una mala companyia això és el que és. Realment no em sento bé. Torno a somiar amb aquell passadís. Mai l'he volgut creuar. I ara tinc por de tornar-hi quan ja feia temps que hi havia sortit. La meva harmonia es distorsiona amb el soroll infernal d'aquell malson. Les olor m'envaeixen per dins fent-me cridar! VULL SORTIR D'AQUÍ!

Ell va arribar

Va travessar el carrer sense mirar. Llegia el llibre Camps de maduixes de Jordi Serra. Sentia dins seu que poc a poc alguna cosa començava a canviar. La seva manera de pensar, de veure la realitat, de somiar, de desitjar, fins i tot de crear. La flama que portava al seu interior començava a sortir lentament com si estigués patint alguna espècie de metamorfosis. Sabia que valia pel que feia. Estava tant segur d'ell mateix que ni tant sols es va plantejar la possibilitat de poder fracassar. Per ell, era un simple SÍ. Aquella manera de caminar mirant a tothom als ulls sense por a ser rebutjat, perquè si es queia, es tornava a aixecar. Gairebé sense adonar-se havia aconseguit el seu gran somni.

Creus en mi?

Sembla impossible arribar a pensar que d'una cosa tant petita es pot arribar a formar un nou món. M'il·luminava la seva manera de ser, les ganes que tenia que tot funcionés. La il·lusió amb la que realitzava cada pas tant espontàni. Ni tant sols m'havia plantejat que havia la Rita havia de lluitar tant per aconseguir que algú l'escoltés, li digués: JO CREC EN TU.
Una dona, alta, morena amb una realitat tant gran com l'Univers, però amb la vitalitat més aviat d'una formiga, la Montse, se li va acostar. Estava tant acostumada a fer sempre el que s'havia de fer, que es creia que era l'única possibilitat. La Rita, intentava mostrar-li una altra cara de la vida, on els somnis SEMPRE es podien fer realitat, i on les emocions eren les protagonistes.
La Montse no va ser capaç d'entendre la manera de viure de la Rita, i la va perdre. Ella intentava que la Rita fos algú que ella no volia ser. Però la Rita, tant innocent com sempre la va mirar als ulls i li va dir: T'estimo com una mare, em tindràs sempre al teu costat, i podràs comptar amb mi en tot moment, però necessito marxar d'aquí i viure tal i com sóc. Seguidament, va agafar una vella motxilla que tenia i va marxar de casa.

Realitat o ficció?

Era un noia feliç. Sense complexes, rencors, secrets o odi. Tenia amor per tots els que l'envoltaven, i també pors, però qui no en té? Tant sols volia trobar l'amor. No li agradaven les falses esperances amagades sota màscares culpables pendents de sentencia. Era tant senzill com trobar un noi correcte que per fi l'acabés d'omplir del tot.
La veritat, és que va tenir varis candidats entre les seves mans. Uns eren massa, altres tant poc, n'hi havia que no volien comprometre's, i també que només volien fotre. No esperava res a canvi, tant sols aquella persona que amb una sola mirada li pogués dir tot. Que amb aquell somriure innocent fos capaç de regalar-li el cel. I que amb un sol petó li entregués un nou mon, el mon que tantes hores havia esperat veient passar les agulles del rellotge, sentint els segons com si fossin part dels batecs del seu cor. Tota la seva realitat s'havia fixat en trobar-lo. Qui era? On podia ser? Quan el coneixeria? Tindrà germans? Quins seran els seus hobbies? Aquelles preguntes l'atormentaven sense saber per què.
Un dia qualsevol, anava caminant pel carrer mentre el seu mp3 estava reproduint: I just called to say I love you de Stevie Wonder. De sobte, un noi alt, atractiu, amb cara d'innocent, i amb els ulls que expressaven esperança, se li va acostar i li va dir:
- Perdona, se t'ha caigut aquesta llibreta.
- Moltes gràcies. - Va dir ella avergonyida i roja.
- La cançó que estàs escoltant és... - Li va dir ell amb un somriure.
- Sí! - Va respondre ella emocionada.
- Em dic Albert.
- Ho sé. Jo em dic Georgina.
- Ho saps? - Va senyalar ell desconcertat.
- Sí, et conec de fa temps, però tu no ho sabies. - Va afegir la Georgina intentant salvar la situació.
Tots dos es van quedar en silenci durant uns segons, però el gel el va trencar l'Albert quan tot animat va proposar:
- Va! Et convido a prendre alguna cosa i m'ensenyes què contè aquesta llibreta, què et sembla?
- Que si tu m'ensenyes com t'ho fas perquè t'hagi de dir que sí, jo t'ensenyaré la meva llibreta.
Es van mirar, ell va riure amb aquella cara de: "m'agrades" i ella va somriure mostrant-li: "per fi t'he trobat".

Entre l'espasa i la paret

Entre conceptes que confonen, dubtosos de si són els correctes. Es trobava entre l'espasa i la paret. La seva consciència li obligava a fer el que era fàcil. Però la seva bogeria pròpia d'una adolescent li demanava a crits que fes realitat el seu somni. La por podia amb ella, sempre ho havia fet. S'aterroritzava només de pensar que s'havia d'enfrontar al món, però en algún moment ho hauria de fer, no? Va agafar aire, va armar-se de valor, va dir-se a si mateixa: Va! Que ho pots fer! Confiava en ella i aquest cop estava decidida a dir-li. Així que va creuar aquella porta que tants mals de cap li havia portat, i allà el tenia, davant del seus ulls. El va mirar fixament i amb un to innocent i morta de vergonya li va dir suaument: mmm... Perdona, ja tornaré en un altre moment (es tanca la porta de cop).

Passió oculta

Va clavar la mirada en ell, ferme, meticulosa. Ni tant sols havia tingut temps a perpellejar, les seves distraccions se les havia emportat alguna cosa molt més forta que el vent del nord. Només pensava en ell. Es va acostar cuidadosament sense gosar fer el mínim soroll. Ja era massa tard, s'havia enamorat. Com un imán els seus cossos es van acostar sense perdre ni un moment de vista els seus ulls brillants, radiants, encesos per una passió oculta. La distància entre els seus llavis disminuïa per moments. Les seves mans anaven emprenent contacte acariciant-se mútuament. En les seves ments hi havia la mateixa intenció i a la vegada el mateix desitg. Els seus llavis es van fusionar en un sol petó entre mig d'un gran piromusical d'emocions on les pessigolles a la panxa havien estat les protagonistes, els nervis s'havien mantingut a flor de pell, i on un amor tant pur s'havia consumit.