PÀNIC

Va mirar al cel i li va preguntar: Per què? Per què m'ho fas això? Se sentia traicionat, mentit, i realment no entenia el sentit de les coses. S'havia perdut i no trobava el camí per tornar a casa. Tot era fosc, i el fred començava a preocupar-lo. No tenia uns braços que l'abracessin, ni una mà a qui recòrrer, ni uns ulls a qui mirar per cridar socors, només era capaç de quedar-se al seu llit tremolant de por i esperant que aquell infern acabés algún dia, creuant els dits i resant perquè la sort li somrigués. Les hores del rellotge li patinaven per la cara com si fossin l'única cosa important. Els miralls reflexaven les llàgrimes que arrossegaven els seus ulls, mentre s'acaronava les galtes repetint-se: tranquil, no passa res.

Somnis inoportuns

Ahir se'n va anar a dormir a l'hora de sempre. El seu cap estava fet un embolic. No sabia què pensar, no sabia què creure. No sabia què fer. Tenia tanta por que no podia reaccionar. El seu somriure s'anava apagant per moments, la seva mirada evitava qualsevol tipus de contacte, s'estava aïllant del món, i no hi havia cosa que li espantés més que el fet de no poder controlar aquella situació. Tenia la sensació que tots aquells que sempre l'havien estimat s'allunyaven, decidien marxar, però ella, atrapada en el temps i sentada en una cadira no es podia ni tan sols aixecar. No tenia forces, ni energia, només pensava: NO PUC MÉS.
El despertador va sonar, i per sort al mirar-se al mirall va descobrir que només havia estat un malson, perquè aquell cor dibuixat al vidre entel·lat del lavabo, demostrava que l'Albert li tornava a recordar, com cada matí, que l'estimava.