Hipocresia

- Hauries de començar a escriure alguna cosa.
- Però aquesta és la teva feina, no? Vull dir, per això et paguen.
- Ja... El que passa és que vaig molt de cul últimament.
- Clar! Pobret! Jo em rasco la patata durant tota la setmana, deu ser això, perquè sinó no entenc a què cony vé l'exigència de que he d'escriure jo alguna cosa...!
- Et noto un pèl enfadada.
- A mi...? Vols dir...?
- Bé, em sap greu, he de marxar, és que tinc moltes coses a fer. No és que em senti perdent el temps amb tu, perquè sé que faràs una gran feina.
- Una feina en la que després tu hi posaràs el teu nom, no?
- Bé, entent-ho, les coses són així.
- Què és el que he d'entendre exactament? Que tu sortiràs guanyant sense fotre ni brot i que a mi no se'm reconeixerà absolutament res de res perquè a ulls del món no sóc ningú? És això el que he d'entendre.
- Ui... Entrem en una dinàmica de la qual no en sortirem. Serà millor que marxi.
- I tant! Marxa! La gent deu estar impacient per ensenyar-te la feina que han fet per tu.
- Que vagi bé!
- Igualment! Cuida't! Ja ens veurem!

Respira

Camina. Respira. Saluda. Respira. Somriu. Respira. Atura't. Respira. Plora. Respira. Corre. Respira. Cau. Respira, respira, respira...