ESTIMAR ÉS UN CRIM?

Era d'aspecte misteriós, un xic arrogant, però suposo que les primeres impressions això ja ho tenen, no acostumen a ser massa bones. Suposo que a primera vista no em va entrar massa pels ulls. Van anar passant els dies, les setmanes, els mesos, i no sabria dir què és el que va canviar, però em vaig començar a sentir tant atreta per ell, que d'alguna manera va passar a ser la meva única preocupació. El seguia pel carrer, l'esperava a la sortida de la feina, anava a comprar al mateix forn que ell només per veure'l durant uns quants segons. La veritat és que fins i tot un dia vaig entrar a casa seva per agafar-li una camisa, perquè em pertanyia. Jo no podia estar amb ell, a cas no és això prou sufriment? A cas no em mereixia alguna cosa a canvi?
Ell això no s'ho va prendre massa bé. Em va tractar de boja, em va dir que em volia denunciar. No era just! Jo em vaig posar molt nerviosa, potser no hauria d'haver reaccionat així, però no sabia què fer. Així que, quan es va girar vaig agafar el gerro de color verd que tenia sobre la taula del menjador, i el vaig fer esclatar sobre el seu cap.
Va caure a terra. Quiet, immòbil, fulminat. EM vaig quedar paral·litzada, què es fa enmig d'una situació així? Vaig agafar la jaqueta, i vaig sortir corrents d'aquella casa.
Al cap d'un quart d'hora va aparéixer una ambulància. No estava mort, només en coma. Ara el vaig a veure cada dia a l'hospital. Li porto flors, li parlo. Els metges diuen que quan es desperti el més probable és que no recordi res. Jo els he dit que no es preocupin, que a mi segur que no m'ha oblidat, perquè algú amb qui t'anaves a casar no és tan fàcil d'oblidar.

SUICIDI INVOLUNTARI

Aquell dia, aquell maleït dia m’havia donat per sortir de nit i desgraciadament em trobava en el lloc i el moment menys indicats. Estava a la porta, fumant-me el tercer cigarro de la nit. Deurien ser entre les dues i les tres de la matinada, tampoc ho recordo bé. Portava el morat de la meva vida. La veritat és que l'alcohol i les drogues s’havien convertit en la meva única distracció. Només volia quedar-me sentat a la barra d'algun bar perdut amb d'altres borratxos, esperant que algun d’aquells cossos femenins se m'acostés i amb una mica de sort acabés dormint en un llit que no fos el meu. Però vaig començar a perdre el control dels meus actes, de les meves paraules, va arribar un punt que ni tan sols controlava els meus moviments, fins que vaig perdre la consciència.
Ja no recordo res més després d'això, només la cara de ma mare al veure una esquela al cementiri del meu barri amb el meu nom.

DOLÇA RUTINA

Asseguda a la meva butaca color préssec busco amb ànsia algun raig d'inspiració dins la tassa de te de jessamí que retenen les meves mans. "Avui ha estat un dia estrany"
m'ha dit la Natàlia.

- Estrany? Si hem fet el mateix de sempre. Llevar-nos a les 9 i 13, preparar-nos dues torrades amb mantega i melmelada, dutxar-nos escoltant la Mariona Castillo, i sortir a comprar el pa i el diari amb els cabells xops per veure si agafem un refredat i l'endemà no podem anar a treballar.
- Sí, però amb una petita diferència. Avui és el primer dia que puc fer-te un petó sabent que just després seràs tu qui me'l torni.
- Què vols dir? Que allò d'ahir va significar alguna cosa? (Picaresca)
- Vull dir que allò d'ahir va ser el millor que m'ha passat mai.
(Li fa un petó)

Suposo que tenia raó. Alguna cosa, ha canviat. Els canvis de tant en tant són fantàstics.

Torno a somiar que t'abraço i és horrorós. Quan pensava que per fi m'havia lliurat de la teva estúpida mirada, torna a posar-se enmig del meu camí. T'odio. Odio el dia que et vaig conéixer, i el maleït moment que em vas dir que m'estimaves. Pots eixugar-te el cul amb aquelles mentides. Jo ja no les necessito.