M'acompanyes?

Obra'm la porta, canta'm la teva veritat, acarona'm amb la teva innocència, confia en els meus llavis. Descriu-me la teva mirada, explica'm la història dels meus pits, compleix els meus desitjos. Aquesta nit vull figur d'aquest món.

Bogeria

M'acaronava l'aire amarg del seu odi, el foc ardent que encenien les seves llàgrimes quan enmig del malson dels dies buits cridaven socors. Les seves ganes de sortir corrents, la histèria que li provocava el pas de les hores, la impotència de saber que aquella situació se li escapava de les mans i la impaciència per voler tornar a somriure. Potser s'aferrava a la paret de l'oblid, a ofegar els seus somnis en un got d'aigua cada vegada que sentia una carícia a la galta, un petit brot d'esperança. Jo la mirava, en silenci, silenciava la meva por, la meva ràbia, els meus fracassos d'intentar obrir-li la porta. Em rebutjava perquè ja era massa tard, perquè els murs de la bogeria li havien apagat completament la llum dels ulls.