Vivia amb ella

La tenia. La tenia entre les seves mans clavada com una espina. Ho sabia, no se la treuria mai de sobre. La portava a dins desde sempre. Havia estat amb ell en tots els moments de la seva vida, tant en els bons, com en els dolents. Sempre havia estat present en cada paraula, sentiment, o decisió. L'havia acompanyat durant mil nits interminables, amagat entre els llençols, esperant que la solució se li aparegués davant dels seus ulls i amb un fort crit de guerra fes fora tots els seus mal de caps. Havia estat al seu costat quan havia sentit tristesa, ràbia, impotència, felicitat, nervis...
Suposu que formava part d'ell, era una manera de viure, i sense ella no podia seguir. Estava acostumat a tenir-la sempre a prop. La tocava, la sentia, la mirava fixament als ulls i li deia, deixa'm en pau, però ella mai reaccionava, encara s'aferrava més als seus pensament, sense deixar-lo respirar. L'agobiava fins l'extrem de anul·lar els seus actes.
Sí. Ell no era tant diferent de qualsevol altre persona. Vivia dia a dia amb POR.

Res és complicat

- Es la primera vegada que et miro als ulls - Va dir ella.
- I què hi veus? - Va susurrar-li ell.
- No ho sé. No hi veig res, però és que...
- Que?! - Va dir ell amb impaciència.
- No res. - Va afirmar ella vergonyosa.
- Segur que no m'ho vols dir?
- No és res, de veritat. No li donis més importància.
Ell la va acaronar suaument, se li va acostar encara més i mirant-la fixament als ulls, li va repetir:
- Què hi veus ara?
- Jaume... és massa complicat... - Va ressentir ella.
- Res és complicat si trobes la manera d'expressar-ho. - Li va explicar ell.
- Tot es pot expressar? - Va preguntar ella.
- Sí. - Va dir-li ell somrient.
En aquell moment ella se li va acostar i quan els seus llavis eren a punt de juntar-se li va susurrar:
- Doncs aquí tens el que em passa.
Ell va somriure i tot mirant-la als ulls li va regalar el petó més tendre.