M'encantaria que m'estimessis. Que fossis capaç de fer qualsevol cosa per mi, només per veure'm feliç. Necessito sentir que t'importo. He d'aprendre a respirar sense tu, perquè ara mateix m'ofego. Sé que no et mereixes que et digui això, però no puc més. Tinc l'estómac regirat, un nus al coll, les llàgrimes com espines surten disparades cada vegada que pronuncies el seu nom, em tremolen les cames, el cor està accelerat, crido de la ràbia que em consumeix en els meus esforços per intentar no odiar-te. Perquè el pitjor de tot és que no puc. No en sé. T'acaricio només perquè te n'adonis que tot el que busques ho tens davant. Sisplau, no em deixis anar.

Dia 22 d'abril. Probablement el meu dia preferit de l'any. És primavera. Fa un Sol que espatarra, i tinc entrepà de fuet per esmorzar amb un suc de taronja la olor del qual ha envaït tota la meva cuina. Deixo el bol ple de llet al racó de la Mel mentre miola i em mira remugant perquè avui m'he llevat mitja hora més tard del que em llevo normalment els diumenges. No podia sortir del llit, perquè "La Plaça del Diamant" no em deixava anar. Miro per la finestra amb la tassa de té bullint-me a les mans i penso: Per què no puc tenir una relació com la gent normal?
Llavors els meus pensaments es trenquen al sentir vibrar el meu mòbil al marbre de la cuina. És la Laia. Ja era hora! Em moria de ganes que parlés. Tinc ganes que sigui dissabte. Els dissabtes esmorzem juntes. No parlem gaire, però no ens cal. Ens ho diem tot quan ens mirem. Tinc molta sort de tenir-la. Tan de bo no la perdi mai.