Truquen a la porta. Tu ho sents des del lavabo mentre acabes de pintar-te els llavis de color vermell. Estàs nerviosa. Molt nerviosa. Feia temps que ningú et feia sentir així. Us esteu coneixent. De fet, encara no ha passat res entre vosaltres, tot i que te'n mors de ganes. Cada vegada que et truca et salta el cor.
L'has convidat a sopar a casa teva, tampoc saps ben bé per què. I ja ha arribat. Obres la porta. Li somrius. No saps què dir. Et mira, et fa dos petons, un a cada galta. Li dius que passi, que el sopar és a punt. Seu a la cadira, et diu que tens una casa preciosa. T'afalaga. Passaries olímpicament del sopar. Pràcticament no li dius res per por a cagar-la. Riu. Preguntes per què. S'aixeca i et fa un petó. Sorpresa et quedes parada mentre per dins estàs pensant: PER FI. La mires, l'agafes pel braç i te l'emportes a l'habitació. Els teus llavis l'empresonen. El silenci la despulla.