Cridaria fins que fossis capaç d'escoltar-me, però tampoc serviria de res. Perquè tu no escoltes. No en saps. I malgrat passin les hores, els dies, els mesos, els anys, tu continues igual, sense adonar-te que la vida et rellisca entre els dits, i no pots fer res per evitar-ho. La veritat és que mai hauria imaginat que t'atrevissis ni a mirar-me a la cara, perquè ets un covard, un hipòcrita, un egoísta. Algú que quan mira el món, només ho sap fer a través d'un mirall, on el centre del reflex sempre és ell mateix. Esgarrapes tota la bellesa del que t'envolta, per convertir-ho en pura aparença, com si no fos res més que l'escenografia de la ficció de les teves paraules: Buides, brutes, mudes. I entre l'alè de les teves mentides, l'únic que recordo és un: Ho sento.